Utilitzem cookies pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei Més informació Aceptar

Noticia

13/01/2020

Comiat a la escriptora Isabel-Clara Simó

Avui hem dit l'últim adéu a l'escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó, a l'acte de comiat que s'ha celebrat al Tanatori de les Corts, a Barcelona.

Va ser no només una gran escriptora sinó també una gran defensora del Països Catalans i de la llengua i cultura catalana. 

No oblidarem mai amb quina il·lusió va fer el pregó a la Bressolada de l'any 2017 i com les seves paraules van transmetre'ns a la resta la seva il·lusió per la llengua catalana.  I és per això que volem compartir aquest pregó amb totes i tots vosaltres en homenatge i record.

"Estic a davant de vosaltres amb una enorme admiració. La Bressola va néixer l’any 1976, i la primera escola va tenir 7 alumnes; avui sobrepasseu els 1.000. Què ha passat? Doncs que els catalans del Nord están recuperant la seva llengua pròpia, que estava agonitzant. Vosaltres vau buscar les vostres arrels, i vau cavar sota diferents estigmes injustos i vau descubrir la dignitat de la llengua.

Totes les llengües del món són igualment complexes i aptes per a tots els usos, des de la poesía lírica fins a un tractat de Física o de Medicina. Totes, fins i tot les que han rebut menyspreu o burles dels seus veïns, tant si són demogràficament enormes o tenen un nombre petit de parlants. És trist constatar que en la propera dècada moriran unes mil llengües, i és trist perquè cada llengua té  la seva història, els seus valors i sobretot la seva dignitat. Qui renuncia a la seva llengua està renunciant a aquesta dignitat. És clar que hi ha llengües internacionals, i totes elles, sense excepció, han estat precedides per un exèrcit. Que els parlants salvin les llengües moribundes és un fet extraordinari, meritori i digne de tots els aplaudiments.

Tinguem present a més que el català ha donat al món noms molt il·lustres, entre els quals el millor poeta del segle XV a tot Europa, el gran Ausiàs March, o donat a llum la primera novel·la moderna, també al segle XV, que és Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, que ja al XVI va ser traduïda a totes les grans llengües i admirada universalment. Tenim un passat, tenim una historia i volem tenir un futur. Que no ens passi com a Irlanda, que, ja independent, va fer ímprobes esforços per salvar el gaèl·lic i la llengua ja estava perduda. Nosaltres exercirem el català perquè estimem el nostre país, els nostres països. Ja el gran Pere Quart ens deia, a les seves famoses Corrandes de l’Exili, “una patria tan petita, que la somio completa”. I el gran cantautor valencià, Ovidi Montllor, va dir unes paraules que avui s’han fet famoses: “Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”, que aplicat a la llengua vol dir que ja no ens alimenten cançons infantils i rondalles de vells: volem desenvolupar totes les possibilitats de la llengua catalana, perquè es la nostra.

Aquí, a casa vostra, s’han produït enamoraments insignes, com el Henry Martisse, un dels pintors més grans del món, que va preferir Céret com a lloc de residència, i el mateix Picasso hi venia sovint, o també, Dérain. És aquí on celebreu el Festival Pau Casals, i d’on han sorgit músics tan singulars com Pascal Comelade, i és aquí on escriuen, en la seva terra i en català, la seva magnífica obra autors, entre molts altres, com Jordi Pere Cerdà o Joan-Lluís Lluís.

Com podem recuperar les llengües que estan en perill d’extinció? La resposta és fácil: és un procés que comença a l’escola, on els infants es familiaritzen en l’ús escrit i també oral de la llengua familiar, i on aprenen la història, el desenvolupament i els usos més diversos de la llengua pròpia. Vosaltres sou el futur, i el futur no es pot construir trencant les arrels.

La tasca que ha fet tots aquests anys l’Escola Bressola és molt més que admirable. La solvència i la qualitat pedagògica has estat unides a l’aprenentatge, sobretot escrit, de la llengua catalana. Mai els ho agrairem prou. Com han fet també el dinàmic grup que va crear Escola Valenciana, i que avui és l’enveja d’altres centres no tan pedagògics com caldria.

Deixeu-me a més que parli de traduccions. Permeteu-me que llegeixi la traducció al català d’un dels poemes més famosos del gran poeta francès Charles Baudelaire:

 

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge

capturen un albatros, magnes ocells marins,

que, indolents companyons, segueixen el viatge

de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

 

Tot just entaforats en la insòlita escena,

aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,

per la coberta es mouen arrossegant amb pena

les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

 

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!

Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!

L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,

l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

 

El Poeta és semblant al rei de les altures,

veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;

exiliat en terra i blanc de les censures,

ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

 

La traducció és de Xavier Benguerel. La imatge d’un albatros caigut, ridiculitzat i amb la seva esplèndida bellesa convertida en lletjor és una bella metáfora: no serem mai albatros caiguts i irrisoris: volarem pel cel blau, amb tota la dignitat de no haver abandonat la pròpia personalitat.

Que la llengua ens faci lliures! Que la llengua sigui el nostre més preuat cohesionador social! Que la llengua -que mai serveix per separar sinó per unir- ens faci dignes.

Visca la Bressola! Visca la Bressolada!"



Isabel-Clara Simó

Sant Esteve del Monestir
20 de maig de 2017