Com és tradició a La Bressola, abans de Sant Joan, Diada nacional dels Països Catalans, preparem els ramellets de Sant Joan amb un xic de Mort-i-viu, Sempreviva, Pericó groc/herba de Sant Joan i Noguera! La llegenda diu que el ramellet assegura prosperitat a qui s’ofereixi i protegeix la seua casa durant tot l’any.
En Jacint Verdaguer, va escriure aquesta bonica rima, recollida a la seva obra Canigó, sobre la creença en la protecció i capacitats sanitàries que atorguen els ramillets de flors i herbes, sovint de plantes remeieres, com ara el romaní i la farigola, recollides durant la revetlla de Sant Joan (o Santa Lluna, si en atenim als rituals astrals de la mitologia catalana precristiana) i penjades al llindar de les cases o a les portes dels habitatges per tal d’assecar-les.
EL RAM SANTJOANENC
(Jacint Verdaguer – Canigó)
Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l’ull, ¡malhaja la brossa!
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.
Un ramellet cull de flors,
millor ventura no troba,
floretes de Sant Joan,
de romaní i farigola,
i amb elles fent una creu
del mas la llinda en corona.
Quan arriba el seu galant
a la casa entrar no gosa;
ella li diu des de dins:
–Doncs Per què et quedes defora?
–Perquè em barres lo portal
amb les flors d’aqueixa toia.
–Un ramellet te fa por?
–Me fa por d’aspi sa forma.
–No és d’aspi, no, que és de creu;
si et fa por, no ets cosa bona.
–Doncs só el maligne esperit
que les ànimes s’emporta.
Si no fos lo ramellet
la teva fóra ma esposa,
avui jauríem plegats
en mon jaç de foc i sofre.–
D’ençà que això succeí,
lo matí de Sant Joan,
ribera amunt del Garona,
des del Cantàbric a Roses,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta.
